El pagès de la Segarra (tret d’excepcions)

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) és en realitat un urbanita absolut quant a forma de vida, a qui agrada en canvi fer veure que és un pagès dels d’antes, i mirar de distanciar-se així dels que anomena pixapins i d'altres bestioles.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) repeteix constantment que estima la terra, mentre la destrueix, l’empastifa i la contamina. La seva curiosa forma d’estimar-la és aquesta. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions), en realitat, tan sols veu la terra com un lloc que explotar. Res més.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) veu normal quelcom tan aberrant, impresentable i injustificable en un país modern com que les reserves d’aigua del subsòl s’hagin malmès per la seva mala praxis agrícola i ramadera. Hauríem de poder beure aquesta aigua. No podem fer-ho, degut a ells. Ells, però, no se senten al·ludits, i no troben en cap cas que calgui canviar hàbits per a recuperar l’aqüífer.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) és un hàbil manipulador de les paraules i dels seus significats, sempre en profit propi. Sap del poder que tenen els mots, hàbilment emprats. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) anomena “granges” el que en realitat són centres industrials de producció intensiva de carn. Al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) anomenar “granja” a aquestes plantes industrials (i procurar que segueixin tenint un sostre a doble vessant, per fer veure que...) li permet seguir erigint, continuadament, noves unitats d’aquests enormes i horrorosos edificis (a quin pitjor) al bell mig del camp, en ple sòl rural. Què és més propi del camp, que una granja? El pagès de la Segarra (tret d’excepcions), però, sap perfectament que, per concepte i dinàmica, allò que ell anomena granja i no ho és hauria d’estar ubicat, en realitat, en un polígon industrial. I que, amb el beneplàcit dels de dalt (i normativa ad hoc), estan construint indústries en sòl rural. Industrialitzant el camp. Malmetent-lo. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) ha creat un discurs que la societat ha comprat, sota l’aixopluc del qual totes les seves accions són justificables pel simple fet de ser endegades pel col·lectiu que les endega. En realitat, però, moltes d’elles no ho són pas.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) no produeix menjar de qualitat. Produeix menjar intensivament. I millor no posar-hi adjectius.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) sempre es queixa de que els números no surten. De fet, però, el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) té habitualment una altra feina, que sovint és la principal. I pel pagès de la Segarra (tret d’excepcions), sovint, l’explotació agrària i/o ramadera intensiva industrial no és res més que un suculent complement a l’entrada principal de diners al nucli familiar. Al pagès de la Segarra (tret d’excepcions), quan a l’explotació li passa quelcom, l’assegurança el cobreix i, a voltes, en treu així més benefici. Però el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) sempre es queixa. Probablement, perquè el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) sap (i, murri, s’ho calla) que queixar-se forma part d’una antiga i eficient estratègia de distorsió de la realitat i de manipulació respecte del seu entorn, proper i llunyà.

Com que per al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) l’agricultura i/o la ramaderia intensiva industrial són sovint quelcom complementari, s’hi dedica el menys possible. Fa tot el possible per tal que la majoria de processos vagin sols. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) no té temps per a tenir cura del camp en termes i aspectes que vagin més enllà de la pura obtenció de rendiments econòmics. Ídem, en relació a les mal anomenades granges. Conseqüentment, el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) ho té tot brut i desendreçat, cosa que troba del tot normal, i addueix, per a justificar el que és injustificable, que és perquè no té temps. En realitat, la raó és que per al pagès de la Segarra (tret d’excepcions), sovint, les explotacions són tan sols un més a més, un complement, un segon plat, una càrrega de la que tan sols s’espera un bon rendiment, ràpid, i que faci poc soroll i suposi ben poca feina. Si està separada de casa (no suporten segons què...) i va sola la major part del temps, millor que millor.

Per la mateixa raó de que tot plegat no és res més que un complement i que per tant cal intensificar i sobretot anar ràpid, al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) li calen cosetxadores com més grans millors, i camins com més grans millors, i camps com més amples millors (enveja de Kansas, probablement...). Simplement, per fer-ho tot més ràpid. Conclusió: els camins antics fora, els marges antics fora. Aviat, la Segarra serà plana, aviat els camins seran carreteres asfaltades. L’amor a la terra, de vegades, té aquestes coses...

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) va aprendre fa molt temps que si vol seguir fent com ha fet sempre, i no tenir problemes, ha de seguir manant; de fet, com ha fet sempre. I en això, a la Segarra, no hi ha ni dretes ni esquerres. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) és també, sovint, l’alcalde i els regidors; el govern municipal i l’oposició, alhora. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions), convertit en pagès-polític, és qui mana, qui fa i desfà.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) és també molt amic d’arquitectes, els quals en general (tret d’excepcions) també estan més que acostumats a fer i desfer al ritme que marquen i permeten els pagesos-polítics. Ni uns ni altres tenen masses escrúpols a l’hora d’empastifar la terra (tret d’excepcions).

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions), l’alcalde, els regidors (del govern i de l’oposició) i l’arquitecte, estiuegen a l’Empordà, a la Cerdanya, a la Toscana, o a la Lorena. I tots tornen encantats d’haver fruit de terres tan maques, tan endreçades i tan cuidades. A continuació, el pagès de la Segarra (tret d’excepcions), l’alcalde (tret d’excepcions), els regidors (del govern i de l’oposició, tret d’excepcions) i l’arquitecte (tret d’excepcions) prossegueixen amb la seva tasca insaciable i incansable de destruir la bellesa d’una terra tan o més bonica que aquella que acaben de visitar.

Alguns pagesos de la Segarra (tret d’excepcions) tenen segones residències, bellament cuidades, a banda del pis de Guissona, Cervera, Agramunt, Tàrrega o Igualada. Mentre, la casa al poble menut, origen familiar, la tenen sovint ben deixada, embrutida, coberta a voltes, de forma maldestre, amb un revestiment de ciment ben gris, amb uns coberts accessoris mal arranjats amb uralites. De vegades, fins i tot deixen que caigui de vella. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) es queixa sovint de la pena que fan els pobles, que ben bé, afirma, podrien arribar a ser com els de l’Empordà. Però el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) ni menja ni deixa menjar. Per exemple, no ven mai: abans deixa caure; vendre fa de pobre, diuen. En realitat, no ven per tal d’evitar què vingui algú de fora, ja que la saba nova podria portar idees estranyes a la comarca, i fer canviar coses que, pels seus interessos, és millor que no canviïn. Millor, doncs, que els pobles acabin sent despoblats, munts de runa. O, amb que s’enlletgin el suficient, ja n’hi ha prou. Al pagès de la Segarra (tret d’excepcions), que el seu petit poble d’origen sembli una tifa o caigui a trossos li importa un carall.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) diu sempre, sempre, sempre, que estima moltíssim la seva terra. I que la defensa a mort. I la seva manera d’estimar-la i defensar-la és deixant perdre els antics marges i cabanes (quan no arrasant directament amb aquest patrimoni), cobrint els antics camins amb materials impropis i lletjos, tapissant el paisatge d’horroroses plantes industrials d’engreix de porcs i pollastres (a quina més lletja, a quina més deixada), destruint un recurs vital com és l’aigua del subsòl, llençant com més merda al camp millor. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) diu que estima la seva terra, però els gestos no l’acompanyen, i mostren la veritat: el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) nomes estima la seva butxaca, i el camp és vist només com un espai susceptible de ser exprimit com una esponja, al màxim i al mínim cost possible, i sense tenir-ne cap cura. És una postura legitima (lletja, però legítima) però fora bo que ho digués directament així, i que no s’amagués darrera declaracions tan buides com al·lucinants en relació a l’estima a la terra.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) creu fermament que si la terra és seva pot fer amb ella tot el que vulgui. Sap (tot i que ho amaga) que això no és veritat, que no pot fer tot el que vulgui, i que aquesta visió de la gestió de l’entorn rural és primitiva, decimonònica, superada, allunyada del que correspon a un país modern. Però aquesta veritat li és ben igual: sap també que en aquest país nostre, en determinats territoris, qui més crida és encara qui s’imposa, i que l’”ordeno y mando” i el “pels meus collons” encara són llei; una llei no escrita, però eficient. “Això és ma terra, i si vull m’hi cago, i tu a callar!” és tota una declaració de civilització, modernor i intel·ligència, certament.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) està en conxorxa absoluta, en tot, tant amb el cacic principal de la comarca, resident a Guissona (petita colònia adossada a la gran planta industrial) com amb el segon cacic comarcal (resident a Sant Guim). El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) planta l’estelada a ca seva i diu que s’estima el país; els cacics diuen que estimen el país, però fan les seves coses en castellà. Però en allò que és essencial (la butxaca) tots s’entenen. Uns i altres, doncs, juntament amb l’alcalde, els regidors (del govern i de l’oposició) i l’arquitecte, diuen que estimen el país. I la seva manera d’estimar-lo resulta que és destruint-lo. Hay amores, que matan...

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) és un ésser volgudament primitiu i ignorant. Fins i tot aquell que és realment més refinat i saberut (i ho és, en tot cas, en la intimitat) és fa veure volgudament com a primitiu i ignorant (tret d’excepcions). El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) mai no ha volgut evolucionar. No li cal, no li interessa, ja que això li permet seguir actuant amb l’entorn com ho ha fet sempre. Així doncs, com que, sovint, el pagès i el polític són la mateixa persona, com a derivada, el polític de la Segarra (tret d’excepcions) és volgudament primitiu i ignorant. Això sí: tots plegats s’estimen molt el país.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) només mira a Europa per a plorar i demanar que li caiguin euros. No hi mira pas mai per a imitar les bones pràctiques agrícoles i ramaderes que en altres llocs d’Europa (ja entrats al segle XXI) lliguen agricultura i ramaderia amb tenir cura de l’entorn i del medi ambient. Com a bon depredador que és (tret d’excepcions), el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) tan sols vol lo bo, i refusa tot allò que li impediria seguir fent les barbaritats que (tret d’excepcions) està fent.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) maleeix cada dia de la seva vida haver heretat un tros a la seca Segarra: la seva vocació ha estat sempre la de ser pagès de la Conca de París. No pot fer-hi més, el cos li demana això. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) no entén ni vol entendre aquest mal fat que li ha tocat viure, i malda cada dia per negar-se a aquesta realitat i per a poder conrear aquestes terres (amb aquest clima) no de la manera que pertoca sinó talment com si es trobessin en altres latituds. I per a fer això, li cal aigua. I és per això que tampoc entén, ni vol entendre, la injustícia que al seu parer representa que els llits dels rius encara portin algun petit traç d’aigua mentre ell, en canvi, no pot regar les seves extenses plantacions de blat de moro (o altra planta), conreades de manera ben intensa. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) concep el seu tros com si fossin chinampes mexicanes, perquè, evidentment, la natura s’equivoca. Al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) li és igual el que calgui fer per a que la seva terra produeixi tant com les de zones naturalment més humides: desviar i assecar rius, destruir bancals, contaminar la terra, convertir la comarca en un mar de plàstic. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions), sistemàticament, segueix afirmant que s’estima la terra.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) diu que no pot arranjar marges, ni cabanes de pastor, ni res similar. En realitat, no vol. Tot aquest patrimoni és una molèstia, una càrrega, i no hi troba cap mena de sentit a fer una feina que permeti recuperar quelcom que, en el seu quadre de valors, no és que aparegui en una posició molt baixa: és que ni hi apareix. És, de nou, la seva singular forma d’estimar la terra. Per a molts pagesos de la Segarra (tret d’excepcions), a més, deixar perdre els marges és la manera més fàcil per a, un cop perduts del tot, poder fer ras amb el tros, el seu màxim anhel. Hi ha amors que maten; a la Segarra, especialment: el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) no entén perquè la comarca ha de tenir aquest relleu tan ondulat: millor fer-ho tot pla, i així la feina serà més fàcil i, sobretot, més ràpida. Pels quatre miserables cèntims d’euro obtinguts amb l’explotació del petit guany de terreny assolit amb l’arrasament dels ancestrals pendents i petits turons, convertim la comarca en una enorme planícia. El pagès-politic de la Segarra (tret d’excepcions) permet això i més; de fet, n’és jutge i part.

Al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) li és del tot indiferent el benestar dels animals, que acumula en pèssimes condicions a les plantes industrials d’engreix que mal anomena granges. Per a ell, els animals, com la pròpia terra, són tan sols quelcom que explotar: res més. En això, el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) mostra també el seu primitivisme i la seva ignorància. I val a dir que en això, alguns veterinaris (tret d’excepcions) juguen també un paper ben galdós (i mai prou ben explicat) en la intimitat i aïllament d’aquests monstruosos edificis. Les “granges” dels “pagesos” de la Segarra (tret d’excepcions) són (tret d’excepcions... o potser no) una vergonya, que en altres països no es permetrien de cap de les maneres. Una vergonya interessadament amagada: molts no menjarien la carn que hi prové, si sabessin d’on ve i en quin estat es troben les instal·lacions i els animals, i la vida que aquests porten. Si ho veiessin amb els seus ulls, el menjar, no els passaria per la gola...

Al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) se li permet fer coses que en d’altres llocs de Catalunya, com ara a l’Empordà, a la Garrotxa o a la Cerdanya no es permetrien mai. Això té moltes causes, tot i que ara no tenim espai per a detallar-les. En tot cas, el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) sap perfectament que això és així, que aquest privilegi existeix, i que ha de fer el possible per tal que aquest estat de coses continuï, per tal de seguir traient-ne rendiment. El pagès-polític (tret d’excepcions) és una peça vital, en tot això. La indolència de la societat segarrenca (tret d’excepcions) és l’altra roda que manté el vehicle en moviment.

Al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) li molesta tothom que no és dels seus, en el seu territori. Una persona circulant en bicicleta per un camí, un foraster que passa a viure en un poblet, un propietari que obre una casa rural, un guia turístic amb un grup, una família passejant entre els camps... Per al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) tots aquests són enemics. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) no vol canvis, ni personals ni del seu entorn, i sap que si aquesta terra opta en algun moment per explorar un desenvolupament real del turisme com a font de riquesa (n’estem molt lluny), explotant els entorns que ells encara no han estat a temps de destruir, arribarà un dia que haurà coses que els pagesos han fet sempre que ja no podran fer, o que les hauran de fer diferent. Com a l’Empordà, per exemple. O com a la Cerdanya. I aquesta és la seva màxima por. Per això, el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) mira de dinamitar tota quanta possibilitat de desenvolupament turístic de la Segarra es plantegi. D’entrada, enlletgint l’entorn amb els mal usos, convertint-lo en inútil en termes turístics. Després, de manera més perversa, fent veure que sí que aprecia el desenvolupament turístic, en el marc d'un engranatge malèfic: mentre el pagès-polític, pel matí, s’omple la boca de la voluntat de desenvolupar el turisme patrimonial i paisatgístic, i talla cintes inaugurant rutes verdes i camins (i poca cosa més), pel vespre, el col·lega, el pagès-pagès (tret d’excepcions), saboteja, tira a terra els plafons, els panells i els pals indicadors, objecte de la seva ira com a referents que són d’un canvi que tem i odia a parts iguals. Després, el matí següent, el mateix pagès de la Segarra (tret d’excepcions) declara que s'estima molt la seva terra.

El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) està exultant amb el Canal Segarra-Garrigues, ja que sap que més d’hora que tard podrà regar arreu, passant per sobre de cabals de rius, de climes, de les punyeteres aus que tant molesten, de les zepas, etc. I li és del tot igual que el canal s’hagi construït d’una manera immunda, conceptualment i formalment idèntic a com s'hauria fet si el que es volgués haver construït fos una enorme claveguera a cel obert, sense cap mena d’integració amb l’entorn. Podria estar aquí com podria formar part d’un decorat de Mad Max. El pagès de la Segarra (tret d’excepcions) contempla els demencials ponts de formigó destruint i trinxant nombroses valls, veu el ciment per a tot, l’impropi asfaltat dels camins laterals tot al llarg del recorregut, les estructures de suport que talment podrien estar aquí com al ben mig d’un polígon industrial i estarien molt més ben integrades, i tot li està perfectament; cap mena de problema. El Canal Segarra-Garrigues és una enorme, lletja i infectada clenxa en el territori, que en d’altres llocs (fins i tot en altres comarques catalanes) no s’hauria permès mai que es fes de la manera com aquí s’ha fet. Però al pagès de la Segarra (tret d’excepcions) això ja li està bé: no va mostrar cap mena d’oposició a aquests fets en la fase pública d’al·legacions: és la seva manera particular d’estimar la terra.

Per tot plegat, el pagès de la Segarra (tret d’excepcions) no és tant un pagès pròpiament dit, com una mena de depredador del territori. Un depredador, a més, amb un fort component hipòcrita, atès que nega sistemàticament que ho sigui, malgrat les múltiples evidències, visibles arreu, dia rere dia.

El pagès de la Segarra, el d’antes de veritat, va construir una comarca d’una bellesa esparverant. El pagès de la Segarra, el d’ara (tret d’excepcions), està construint una comarca desolada i desoladora.